El terme informàtica designa normalment l’àmbit de desenvolupament de la ciència i la tecnologia relatiu a la representació i tractament de la informació.
L’ordinador, dit també processador o computadora, és l’instrument operatiu més important del què se serveix la informàtica. Però, si preguntéssim a un expert en informàtica qui va inventar l’ordinador, de ben segur que li costaria trobar el nom d’una sola persona o dir el nom del país d’origen. Aquesta màquina, de què tant es parla avui, no te una paternitat ben definida i n’existeixen diversos possibles progenitors.
Les aplicacions dels ordinadors actuals divergeixen molt de les previstes fa algunes dècades, a les quals semblava especialment destinat. PER EXEMPLE: es pensava en una màquina dedicada especialment a efectuar càlculs, el secret de la qual estigués només en mans d’alguns tècnics especialitzats. En canvi, l’ordinador s’ha convertit en una eina d’ús general, en una màquina capaç t’executa de manera automàtica una gran quantitat de processos diferents. També divergeix força de les altres màquines utilitzades per l’esser humà, construïdes principalment per ajudar-lo en la realització del treball físic. I és que, de fet, a més d’emprar-lo per a estalviar-se alguns esforços feixucs, l’ordinador permet potenciar les feines abstractes i les capacitats intel•lectuals humanes, i representa també un suport en la gestió de la informàtica i en el processament de tota MENA de dades.
Molta gent creia, sobretot inicialment, que l’ordinador podia sotmetre l’ésser humà i imposar-li ordres o, si més no, plantar-li cara i rivalitzar-lo. De fet, avui, encara no s’ha esvaït del tot aquesta malfiança. El problema de la relació entre les persones i els ordinadors és ara una qüestió transcendental que cal analitzar de proa per tal d’evitar errors de valoració o usos indeguts.
Les característiques tècniques principals de l’ordinador són la velocitat i la memòria. La velocitat dels ordinadors assoleix avui cotes inimaginables fa només uns quanta anys. Els ordinadors moderns més potents tenen la capacitat d’executar milers de milions d’operacions elementals per segon. Això vol dir que es poden resoldre càlculs de gran complexitat en un moment. PER EXEMPLE: si reuníssim tots els matemàtics del món i els féssim efectuar càlculs (resoldre problemes o compilar taules), la seva feina seria menys rigorosa i més lenta que la d’un sol gran ordenador.
L’altra característica de l’ordinador és la memòria, que pot arribar a ser tan desmesurada que superi fins i tot la nostra imaginació. La memòria de l’ordinador pot contenir les xifres procedents de les aplicacions de càlcul, però també altres tipus d’informació. PER EXEMPLE: el text de centenars de pàgines d’un llibre pot ser llegit i tractat en ben poc temps de manera que es pugui contrastar o imprimir allò que es desitgi,
però, la velocitat i la memòria són realment tan importants i significatives? Si tenim present la història del progrés de la ciència i de la tècnica, on les matemàtiques i les ciències exactes han tingut una importància, podem trobar tot un recull de teories que han portat al desenvolupament de fórmules capaces de solucionar càlculs molt complexos i elaborats. Els símbols, les operacions o els operadors matemàtics han estat conquistes difícils que han fet possible l’evolució de la ciència i, en definitiva, de la nostra civilització fins als postres dies. Aquesta tendència es va consolidar concretament a partir del segle XVI, amb el desenvolupament paral•lel del càlcul numèric, destinat a elaborar i millorar tècniques de càlcul amb nombres, i del càlcul simbòlic, que opera amb lletres i símbols.
CONCLUSIÓ
La intel•ligència artificial és la disciplina que estudia la metodologia i les tècniques de reproducció artificial de formes d’activitat “intel•ligents” pròpies de l’ésser humà. La pregunta “les màquines poden pensar” ve de molt lluny. En resposta més o menys conscient a aquesta pregunta, han sorgí des dels mites llegendaris als relats moderns de ciència-ficció. I vosaltres que penseu, les màquines poden pensar?
